La meva experiència amb les matemàtiques...

La meva experiència amb les matemàtiques, per desgràcia com la majoria de la població, va ser molt dolenta. Jo també vaig sofrir els infortunis d’un professor que no transmetia cap tipus de passió a l’hora d’ensenyar matemàtiques. Algunes d’aquestes amargues experiències són les següents:

Experiència 1: premiant la velocitat!

En el curs de quart de primària teníem un professor, al parer, obsessionat amb la velocitat. En lloc de respectar els diferents ritmes d’aprenentatges, tant necessaris per un correcte desenvolupament en l’aprenentatge de l’infant, aquest professor tenia per costum premiar aquells alumnes més ràpids. Tinc a la meva ment clavat el record dels exàmens de quart de primària com una prova a contrarellotge on no era tant important entendre els problemes, si no acabar-los els més ràpid possible. El premi no era altre que el privilegi de seure al costat de la taula del professor mirant de cara a la resta de companys mentre l’afortunat corregia els seus exàmens.

Lògicament aquesta prova ens estressava a la resta, que per suposat tractàvem de fer la màxima via, per cert inútilment, perquè també volíem seure al costat del mestre en un vago intent d’aprovació per part seva. I dic inútilment perquè el que guanyava era sempre el mateix. Això ens frustrava i jo personalment em feia sentir inútil davant les matemàtiques perquè per més que m’esforces aquella persona sempre acabava abans que jo.


Experiència 2: ets dels que saben o no dividir?

Una altra experiència que vaig viure amb aquest mateix professor del que parlava anteriorment, fa referència a un singular mètode d’aprenentatge de les contes de dividir. Aquest consistia en dividir la classe entre els que sabien dividir i els que no sabien (desafortunadament per a mi, estava dins el grup dels que encara no sabien, que per cert era majoritari). Llavors per cada 5-6 alumnes que no sabien, el mestre delegava la seva funció de mestre a un dels que sí sabien dividir. En teoria, aquest mètode pot ser un bon plantejament, ja que entre els mateixos alumnes ens recolzàvem i ajudàvem. El problema rau en el plantejament d’aquest nou mètode, ja que una vegada més s’afavorien únicament els que sabien per sobre dels que no sabien. L’infant, que en aquest cas feia de mestre, es posava davant els seus nous alumnes, agafava el guix i amb un aire una mica grotesc imitava al professor mentre suposadament aprendíem a dividir. Lògicament la meva gelosia i rivalitat causada per la competitivitat a la que ens havia sotmès el mestre, em feia estar més preocupada d’altres aspectes (frustració, enuig, etc.) que d’aprendre a dividir amb la nova mestra.


Experiència 3: fent filera...

Aquesta experiència la vaig protagonitzar una mica més gran, a 1er de la ESO. En aquest cas, la professora de matemàtiques cada dilluns a primera hora del matí ens feia posar-nos drets pegats a la paret per ordre de llista. La professora copiava contes de dividir a la pissarra i per ordre sortíem a tractar de resoldre-les. Record aquesta situació com un moment d’angoixa, d’espera, d’eternitat, de crits, de nerviosisme, de por... Pot ser la pressió dels companys esperant nerviosos, potser per la mirada intimidadora de la mestra darrera la teva esquena que paregués com si estigués esperant a que t’equivoquis per cridar-te davant de tothom... ho pot ser una mica de tot.

Però a la fi aquest era un moment crucial, perquè si aconseguies encertar el números tenies com a premi seure a la teva cadira, sinó havies de tornar a la cua per tornar a repetir de nou la operació. Crec que això encara era pitjor; la sensació de veure com alguns s’anaven asseient-se mentre tu tornaves una i altra vegada a la maldita cua... mentre et senties humiliat davant la resta de la classe per no haver-la resolt allà mateix.


Experiència 4: afortunadament, no tot és dolent!

Per sort, no totes les meves experiències amb les matemàtiques van ser amargues. De fet, recordo una especialment amb molta tendresa i melancolia. Recordo una mesa de saló i la meva família asseguda jugant al superpoli que ens havíem regalat els Reis Mags aquell Nadal. Jo hauria de tenir uns 6-7 anys i la meva germana uns 11-12. Ella sempre guanyava, no recordo ben bé si era perquè els meus pares la deixaven o perquè aprofitava algun despist meu per robar els diners de la banca. A mi m’agradava molt ser la banca, però encara necessitava l’ajuda de la meva mare per contar els diners que havia de retornar. També record una casella; Fernando IV. Quan hi vaig caure i la vaig llegir per comprar-me-la, la meva mare va llegir per sobre de mi “Fernando cuarto”. Molt sorpresa li vaig demanar perquè havia dit “cuarto” si en cap lloc deia això.

D’aquesta manera tan peculiar, vaig descobrir l’existència dels nombres Romans. Record que el joc va terminar en aquell moment per culpa meva.... em van sorgir milers de preguntes sobre aquests tals Romans, com ara: Qui eren?, Perquè no feien servir números com els que jo coneixia?, Com podia desxifrar aquelles marques tan rares?, si no tenien ceros, com podien posar nombres molt grans com ara 1.250?, Com feien ells les divisions amb aquelles marques tan difícils d’entendre?, i moltes altres que ja no record. Estava tan apassionada i fascinada amb el meu nou descobriment que record que vaig aprendre el valor de totes les lletres aquella mateixa nit i les combinacions fins al 100. Vaig aprendre que només es podien posar tres I seguits i que quan posàvem un I a la esquerra d’un V es restava la primera quantitat. Per tant, ja entenia perquè la meva mare va llegir “Fernando cuarto” allà on posava Fernando IV.

La veritat és que aquest aprenentatge em va marcar tant, que encara avui dia el recordo amb molta estima, suposo que per l’amor i la passió amb que la meva mare m’ho va transmetre. Perquè aquella nit no només vaig conèixer l’existència d’un nou llenguatge per designar els números, sinó que també m’ha servit per aprendre al llarg dels anys que la clau per adquirir un bon aprenentatge resideix en l’amor i la passió amb que t’ho transmetin. Perquè només així es retroalimentarà aquest entusiasme, aconseguint que l’infant realitzi un aprenentatge realment significatiu i profund, aprofitat per la natural i espontània curiositat que posseeixen tots els infants.